Bloc de Montderes

2009 i punt...

2009-01-08T08:37:00.000+01:00

Aquest és segurament el darrer post del Bloc de Montderes. L’objectiu inicial era mantenir més o menys actiu el bloc durant un any, encara falten uns quants dies però ara mateix noves fites i un canvi de rumb em fan replantejar aquesta activitat, així doncs, si més endavant apareix algun nou escrit al bloc caldrà considerar-ho com un extra.

Com a comiat he decidit transcriure dues frases, petits fragments de grans textos de diferents èpoques però que provenen del mateix país, tots dos parlen de la llibertat, ja sigui individual o col·lectiva.

El primer és un fragment de la Declaració d’Independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i que fa pocs dies va recordar en un article publicat a El Singular Digital la periodista Àstrid Bierge, el text diu així:

“Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual al qual les lleis de la Natura i del Déu d'aquesta Natura li donen dret, un respecte just al judici de la Humanitat exigeix que aquest poble declari les causes que l'impulsen a la separació."

El segon està escrit per Martin Luther King, és un fragment de la Carta des de la presó de Birmingham i ha estat utilitzat per Xavier Roig com a cita introductòria del seu darrer llibre La dictadura de la incompetència, excel·lent assaig on tot el país hi surt ben retratat i del qual us en recomano la lectura, i diu:

“La nostra generació haurà de penedir-se no tant de les odioses paraules i accions de la gent dolenta com del clamorós silenci de la bona gent.”

Bé, que tothom s’ho prengui com vulgui, jo ho tinc molt clar, ara permeteu-me només una pregunta: Quin profit n’ hem tret d’aquests darrers tres-cents anys?

A reveure!

Excursions emocionals III: La Pena

2008-12-21T22:46:00.004+01:00

Amb molta cura ens deslliurem de la boira i cercant el sol anem a rebre l’ hivern a la zona més septentrional de les muntanyes de Prades, concretament al mirador de La Pena. Ens endinsem, doncs, per un bosc amb categoria cinc estrelles: el Bosc de Poblet. Aquesta és una sortida on la paraula clàssica és queda curta, parlem d'una excursió quasi bé obligatòria per a tot aquell que vulgui conèixer mínimament el país, més enllà del Baix Llobregat.

Des de Les Masies, lloc de vacances tranquil·les i clima saludable, agafem la pista forestal que porta al mirador. Ben aviat ens desviem del camí pel barranc de Sant Bernat fins arribar a una pedrera abandonada on l’ impacte de l’home encara és més que evident. Poc a poc el bosc va guanyant alçada i estrelles; la vegetació és cada cop més exuberant, la caminada és una festa i fem breus parades a racons amb noms suggerents com ara, plaça de la Llibertat.

El bosc es va fent dens i atapeït, enmig de l’espessor dels arbres entra poruga la claror del dia, creuem de tant en tant algun petit rierol, i anem fent via fins arribar a la casa forestal, antiga granja del Monestir de Poblet. Des d’aquí només ens queden els darrers cent metres de desnivell que enllestim a bon ritme per un corriol força costerut.

Un cop al mirador gaudim de l’excel·lent vista que ens ofereix el dia, el cel és increïblement serè, distingim amb claredat diversos pobles de la Conca de Barberà. La serra del Tallat i la de Vilobí tanquen el pas a la boira que cobreix hermèticament la plana. El Montsec, omnipresent, emergeix per damunt de la boirada, més enllà la visió es perd a l’horitzó dels Pirineus nevats.

Després d'una breu torronada, tirem avall deixant enrera la fabulosa balconada del mirador, just al marxar s'aixeca una mica de vent, poca broma que ja som a l'hivern.

El pit-roig

2008-12-17T13:06:00.012+01:00

Per entendre el present cal conèixer a fons el passat. Aquesta clàssica premissa marca moltes històries on sovint un origen remot, a voltes oblidat, és on neix un fet que o bé mal resolt o bé traumàtic ens serveix per entendre perquè un pardal de bardissa s’acaba convertint en una mena d’assassí en sèrie.

I per esbrinar qui és aquest pardal de bardissa, capaç de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, i de projectar-nos el passat, amb tots els malsons i traumes de la vida d’un soldat de trinxera, des del setge de Leningrad fins a l’aparent tranquil·litat del benestant Oslo d’avui en dia, tenim el suport i la companyia un pèl eixuta de l'inspector Harry Hole.

Harry Hole, exalcohòlic, solitari i marginal però íntegre, és el personatge de ficció creat per l’escriptor noruec Jo Nesbo que protagonitza la novel·la El pit-roig. Hole, durant les més de 500 pàgines del llibre, és qui anirà traient l’entrellat d’històries inconnexes que conflueixen just quan el passat i el present es cavalquen en un únic final on només manen les pors i l’assassinat.

Us convido, doncs, a fer un tomb per la literatura escandinava, sigueu descarats i socials com un pit-roig, però no oblideu que encara falta molt per a la primavera i que al fons del fiord d ’Oslo sempre hi arriba més tard.

Alegria

2008-12-14T12:05:00.002+01:00

Segons TV3 està nevant a l'Escorial (?), suposo que la major part d'informatius europeus han donat la mateixa notícia i aviat enviats especials de tot el món i faran connexions en directe des de davant del vetust conjunt monumental.

Jo, després del partit d'ahir estic força content, i que voleu que us digui em ve de gust una mica de música...

Excursions emocionals II: Colobor

2008-12-08T10:12:00.002+01:00

Fugint de la robòtica del poder i abans no esclati la bombolla del deute públic, emprenem ruta aquest cop cap al Montsec, a l’antic i despoblat lloc de Colobor; calia prendre una decisió, era això o tocar el dos cap a Lapònia.

La fonètica del nom el fa difícil d’oblidar i mentre trepitgem el calcari sòl del Montsec, entre els estrats i sediments que van formar aquesta serra, no poden passar per alt que el Colobor, situat en una falla lístrica, fou fuetejat per la pesta negra. Us hi podeu atansar sense por i no patiu que fa segles que no se’n detecta cap cas, de totes maneres si trobeu algú amb butllofes a les aixelles aneu amb compte i no us estimbeu pels roquissars en la vostra boja fugida.

Bé, seguim amunt. L’estreta pista es converteix en un corriol que avança per un bosc força esponerós, veiem petits arbusts de romaní i roures de fulla petita i ens atansem poc a poc als imponents espadats que cauen verticals pel vessant sud de la serra. Penso que hi ha muntanyes on et sents com a casa, anar al Montsec, en canvi, és com tornar a casa. Aquesta és la sensació un pèl atàvica que tenim i que ens uneix a aquest tipus de paisatge, a la terra eixuta, a la vegetació acostumada als freds hiverns, a la poca aigua, a les ventades i als xafogosos estius.

A la vora d’un gegantí xop raja la font del Colobor, a tocar del Santuari, aquí és on agafaven l’aigua la gent de l’antic hostal que antigament acollia els viatgers que anaven i venien del Pallars, quan aquest indret era un lloc de pas i no un paratge rònec. Ens asseiem una estona al pedrís del Santuari, la devoció mariana que va construir l’actual edifici sembla perduda i la cuina de l'hostal no pinta pas millor. Ens haurem d’afanyar si volem menjar calent!

Excursions emocionals I : Pala Alta

2008-10-12T21:33:00.004+02:00

Podeu passar anys sense ficar-hi els peus, però segur que mil i un cops amb la mirada heu resseguit la seva silueta rogenca de cingleres calcàries, que destaca amb força en la posició més meridional dels prepirineus, on la boira es trenca, o bé s’estanca, durant els paralitzants hiverns de la plana.

Mai, doncs, podreu imaginar l’encert en la decisió de tornar a fer una passejada per la serra de Mont-roig, pels camps mig abandonats, entre les alzines, les carrasques i els pins blancs, observant amb certa angúnia les tortes branques de monumentals roures que amb el seu llòbrec aspecte ens descompassen la marxa. Badant, una mica només, quan per la seva mida distingim un grup de voltors que sobrevolen en cercles els penya-segats.

La vida en aquests tocoms és així, quietud esquitxada durant els caps de setmana d’ agosarats escaladors i d’esventats ciclistes que fan via, com nosaltres, fins a Montalegre, lloc de festa i cridòria durant els aplecs de l’ermita, refugi d’antics excursionistes de xiruca i cantimplora que hi feien nit escalfats per petaques carregades d’alguna beguda d’origen francès.

I després del descans merescut a redós de l’ermita, cal seguir avançant ara per un corriol en direcció est per terreny pedregós, entre garrics i alguna savina, amunt i avall per la cinglera fins arribar a la Pala Alta (951 m), on el vèrtex geodèsic de torn ens assenyala el punt més alt de la serra i des d’ on veiem que rere la serra de Montclús i la de Sant Mamet hem estat sempre sota l’esguard del Montsec.

El Monteró i el pantà de Llorenç de Montgai
des de la Pala Alta

Un, dos, tres...

2008-09-16T22:30:00.004+02:00

Aquest divendres, crec, s’estrena Vicky Cristina Barcelona, la nova pel·lícula de Woody Allen. Diuen, sempre s’ha dit, que tot plegat servirà per promocionar Barcelona, per tornar-la a posar de moda. Molt bé, rés a dir.

Pel que he llegit, però, la Barcelona que hi surt retratada no és gens cosmopolita ni gens catalana. En aquest film no s’hi trenca cap tòpic, tot el contrari, una mica de flamenc i caràcter típicament llatí de dos dels protagonistes. I així entre escena i escena la ciutat es converteix en un gran decorat, on van sortint tots els grans racons que tot bon turista ha de visitar, i clar la Rambla no hi podia faltar. La Rambla, que tan bé va retratar, en aquest cas musicalment, Quimi Portet.

De la pel·lícula, que segur que no decep, ja en tornarem a parlar. Però la cançó del gran astre intercomarcal, ja la teniu aquí.

Tossa Plana de Lles

2008-09-10T15:24:00.020+02:00

Som a la Cerdanya, comarca famosa per les segones residències i per la bona cuina, on per damunt de tota la seva excel·lent oferta gastronòmica destaca el trinxat de la Cerdanya amb rosta. Mare de Déu només de pensar-hi!... amb els trossos de cansalada viada. Bé, un altre dia us passo la recepta.

La Cerdanya, com el seu plat més emblemàtic es troba trinxada per fronteres estatals i provincials. Les primeres són el trist record d’una de les grans bugades perdudes per Catalunya, la ferida encara oberta del Tractat dels Pirineus. Les segones són el fruit de la ment privilegiada del senyor Javier de Burg os, sense comentaris.

Bé, la Tossa Plana de Lles és amb el seus 2.916 metres el sostre comarcal de la Cerdanya, la que es troba dins de les fronteres estrictes d’aquest gran invent que és la Catalunya autonòmica. Aquesta limitació geogràfica no la fa pas menys interessant, tot el contrari, la Tossa Plana és una gran muntanya que permet gaudir d’una bona ascensió tot trescant pel bosc, les pastures i el territori més aspre de l’alta muntanya.

Des de Lles de Cerdanya cal prendre la pista asfaltada que porta fins el refugi de Cap de Rec, final de trajecte per a vehicles convencionals. A partir d’aquí cal seguir les rutes, ara per ara molt ben senyalitzades amb pals indicadors i quadrats de pintura groga. Primer la ruta número 18 que per dins del bosc ens durà fins el refugi del Pradell i després la ruta número 19 que per un tram força dret arriba al Pla de les Someres, zona de pendent més suau. Al cap de poca estona però, la ruta s’enfila directament amunt, guanyant alçada i superant els diferents esglaons de la muntanya que en separen del cim.

Un cop al cim és l’hora de fruir sense presses, si el temps ho permet, del paisatge immens, de la duresa del rocam, de la sensació d’estar en un lloc on tot sembla immutable, empetitits i satisfets, abandonem el cim.

Pla de les Someres

Vall de Madriu

Cim

Vacances

2008-09-08T21:48:00.003+02:00

Després de passar els últims dies de vacances en un poble de la costa, on els darrers turistes de la temporada, amb la pell torrada, roba blanca, sandàlies i bijuteria de disseny, deambulaven apàticament per l’inquietant passeig marítim, va decidir tornar a casa.

Un cop al poble va complir amb el ritu de desembussar la bústia i mentre estripava la propaganda va escoltar per l ’antigament capdavantera televisió pública com el president del país seguia vivint en el seu estat d’autisme de conveniència. Assegut al sofà va llegir el diari pamflet local on va comprovar com l’alcalde del poble, producte de factoria d’una multinacional, seguia teixint els fils de la teranyina on tothom es podria gronxar amb satisfacció.

Per la ràdio, plena de emissores més o menys lligades al clientelisme, sonaven paraules com ara: unitat, fermesa, sobirania i finançament; buides, mancades de força i convertides en simple cantarella de polítics de pa sucat amb oli, tan de moda darrerament.

De reüll va mirar el calendari i va recordar que s’atansava la data de la tornada a la feina. Calia aprofitar el temps i llavors va decidir, fent una rialla sorneguera al mirall, anar a jugar a la botifarra amb els quatre lliurepensadors, també somiatruites, que encara quedaven al poble. Segons mana la tradició, la botifarra és un joc de muts. Doncs, silenci!

Pequín 2008

2008-08-11T08:09:00.002+02:00

No ho volia dir, però l’any 1980 vaig participar en uns Jocs Olímpics. El meu palmarès inclou alguna que altra medalla d’or, un grapat de medalles d’argent i una bona col·lecció de medalles de bronze. La meva bandera era un ram amb tres flors de lis i el meu himne la lleidatana i sentida cançó, Sant Jaume ve de Galícia.

Com us podeu imaginar, tot i la coincidència de l’any, aquesta olimpíada no és la de Moscou i la seva antiestètica mascota, l’ós Misha, i tampoc és la del boicot americà per la invasió soviètica de l’Afganistan. Us parlo d’unes olimpíades on l’esperit olímpic era autèntic, el dopatge impensable, la política inexistent i el màxim rècord a batre era passar-ho bé.

Vam tenir els nostres moments olímpics, vam desfermar l’eufòria i sobretot vam conquerir la imaginació. L’entrega de medalles es feia en un desmanegat garatge i la cerimònia d’ inauguració i cloenda a les magnífiques instal·lacions del Bar L’ Esquirol just al costat de la font de Sant Ramon, del llavors fascinant i decadent Balneari de Vallfogona de Riucorb.,

Em venen al cap aquestes olimpíades, just ara que acaben de començar les de la Xina. Com acostuma a passar en aquests esdeveniments trobaré a faltar la meva bandera, la de tres flors de lis, vull dir. Tot i així aprofitaré l’ocasió per gaudir dels esports que més m’agraden, però ho faré sense cap limitació folklòrica i amb molta independència.

Pic de Salòria

2008-07-25T00:18:00.006+02:00

La primera vegada que vaig sentir parlar del Salòria va ser quan el vell Jaques, assegut en un racó del cafè, rondinant com sempre, parlava als quatre encantats que l’escoltaven d’una muntanya que era com el llom d’una bèstia. Entre renecs assegurava que el Salòria es trobava en un indret del Pirineus que no sortia mai als mapes, territori de llops i altres criatures més o menys amistoses, paradís dels caçadors, terra on contrabandistes i carrabiners estaven condemnats a jugar eternament a fet i amagar.

Al cap d’uns anys vaig comprar una guia de muntanya, una edició antiga que segons el llibreter només s’havia editat un cop, on vagament explicava com anar-hi i com pujar fins el cim. Segons el llibre la carena del Salòria separava les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà i en direcció NE des del seu cim es podia anar carenejant tota la corrua de muntanyes fins el port de Cabús, lloc on arriba la pista que puja des de Tor.

Després de rumiar-ho molt vam decidir fer el cim des d’ Os de Civís. Un matí frescal d’estiu vam arribar al poble, un racó de terra alturgellenca accessible per carretera només per territori andorrà. Creuant els boscos de l’Obaga vam fer camí fins el coll de Conflent. Decidits ens van enfilar per la dreta pala del Salòria, era ben bé com l’ havíem imaginat, increïblement verda, plena de matolls fins a mitja cama, ajudant-nos de tant en tant amb les mans ens vam plantar a l’aresta oest del cim.

Davant teníem, després de tants anys, la llarguíssima carena que ens separava del cim, que molt estreta i cantelluda en un començament s’anava eixamplant poc a poc fins el vèrtex final on s’aixecava el Pic de Salòria (2.789), sostre de l’Alt Urgell.

Res millor que gaudir de la panoràmica abans del dur descens, la vista val aquesta petita aventura. La Torreta de l’Orri i més llunyà el Montsec, el Port del Comte, la serra del Cadí, els cims del Ripollès, les muntanyes d’Andorra, la Pica d’Estats i els cims del Pallars i molt lluny però destacant el massís de la Maladeta.

El Salòria

Carena

Cim

Ruta nocturna

2008-07-06T10:48:00.005+02:00

Endormiscat sota els efectes del vi amb gasosa, de qualitat, a la fresca d’una nit d’estiu, just quan la lluna ens ensenya la seva cara més fosca, oblidats ja els agres moments de fa uns dies i en un intens moment en què qualsevol prodigi sembla abastable, un retruny ressona en el cel.

Sorprès i desprevingut intento fugir de l’ indefugible destí, d’un bot m’aixeco de la cadira, àgilment reconec el so, ara més fluix, en qualsevol cas perseverant i increïblement familiar. És la modulada veu de l’home que governa la ciutat, l'identifico sota el llum dels fanals.

Amb el seu inseparable micròfon, a bord del bus turístic, amb corbata i camisa blanca al més pur estil Obama, fa d’inusual guia d’un grup suposo que encara més inusual de turistes, amb dinamisme encarcarat explica als parroquians les característiques i grans oportunitats, que aquest mastodòntic munt de ciment que es convertirà en La Llotja, obra fonamental de la Lleida contemporània, suposarà per al progrés de la ciutat.

Després de l’explicació, encara amb el micro obert, l’autobús de la gestió segueix amb eficàcia la seva ruta nocturna, les rodes com en el conte infantil, giren i giren. Pel tub d’escapament surt el fum contaminant de la pròpia identitat, que queda enrere definitivament. Tan ben administrats i tan contents, qui no pugi a l’autobús haurà d’anar a peu, i tot i la fresca, això cansa, no?

Tots els colors del món

2008-06-27T00:34:00.005+02:00

Res més trist per un addicte al poder que viure en una ciutat provinciana, encara que avui en dia les distàncies més llunyanes s’esborrin amb facilitat i per tant res està prou lluny, aquells que utilitzen la seva intel·ligència per maquinar no tenen cap altra sortida que emigrar a la gran ciutat si volen tocar cuixa de la bona. Però en tot cas res més segur, encara que el preu sigui convertir-se en cacics locals, patètiques caricatures ridiculitzades per la gent del carrer i menystinguts per provincians pel poder de la metròpoli.

Però bé, els que entenen la vida com una constant lluita de vanitats on els ascensos i l’ambició personal desmesurada es barregen amb una existència on el domini magistral de la hipocresia és la clau per obrir les portes del prestigi i del reconeixement social, aquells que es mouen amb desimboltura en una atmosfera on les pinces al nas són indispensables per als no avesats a viure en un entorn on predomina la falsedat i el riure superflu, aquests tipus de persones són els protagonistes i també els destinataris de El roig i el negre de Stendhal.

Burgesos pretensiosos, ultrareaccionaris conspiradors, plebeus i criats ressentits, aristòcrates aduladors, jesuïtes i clero en general més o menys corrupte, i en petites pinzellades algun amic fidel, algun sentiment noble, un bon consell. Aquesta és la societat on creix i viu Julien Sorel, el protagonista de la novel·la de Stendhal. I com el seu món, la França del segle XIX, Julien Sorel és egoista, fals, audaç, fred, vulnerable, orgullós i contestatari, amb un arrelat amor propi que no el deixa gaudir dels bons moments de la vida, a causa d’un sentiment d’inferioritat que el tenalla i l’allunya de la sinceritat.

Però sigueu com sigueu, gaudiu del bon gust de la civilització, viviu el moment sense estridències i sobretot no feu mai el pena pel carrer, amb crits necis a favor de cert combinat esportiu.

Caro

2008-06-23T08:17:00.001+02:00

Desatenent els consells de les guies excursionistes hem tornat al massís del Port, ara per acabar una “feina” pendent, pujar el Caro, just quan arriba la calor de l’estiu. El Caro, situat a la vora dreta de l’ Ebre és una muntanya que es veu des de lluny, el seu perfil inconfusible, presenta des de Tortosa un aspecte aspre, eixut, abrupte i inaccessible, que treu totes les ganes de ficar-hi el nas.

El Caro o Mont Caro és una muntanya amb ànima, que té un valor afegit com a emblema dels Ports i de les Terres de l’ Ebre, però tot pujant-lo penso que és una muntanya feta malbé. Les omnipresents antenes visibles des de gran part del recorregut són una prova irrefutable que el progrés necessari, comporta aquests peatges, difícils d’empassar. Ep! Que no sóc cap menjaflors jo! A la contaminació visual cal afegir-hi també el soroll de la maquinària que fa funcionar tot l’enginy que l’home ha creat en la seva particular i egocèntrica cursa tècnica abans d’emigrar a l’espai.

Un cop satisfeta la sensació de fer el cim, això no canvia mai, gaudim sense presses de la vista que ens ofereix la muntanya, veiem el riu com es fa el mandrós per la plana, el Delta de l’ Ebre, la serra de Montsià, la Tosseta Rasa..., després de signar al llibre de visites que hi ha sota la Mare de Déu de la Cinta, abandonem el cim.

Amb aquest cim de 1.442 metres, sostre del Baix Ebre, enllestim tots els cims comarcals de les comarques de Tarragona i de l’ Ebre. De ben segur, però, no tardarem en tornar-hi!

Lluny de la plana

2008-06-03T22:19:00.011+02:00

Dins de la variabilitat de paral·lelismes subjectes als canvis més o menys venturosos que es produeixen en la nostra existència, sempre hi destaca un territori, un poble, un indret que combinat amb un moment concret de la nostra vida es converteix en un lloc especial, màgic i mític. És a dir, d’alguna manera tots tenim la nostra pròpia Mequinensa, a l’estil de la que Jesús Moncada va descriure amb tanta força i ens va fer viure amb més intensitat en gairebé tota la seva obra.

Sense passar-se de voltes també es pot afirmar que, sobretot els homes, compartim una mica algun del trets més bàsics i primitius del comportament del confús i erràtic Ted Cole, personatge de la famosa novel·la de John Irving, Una dona difícil.

I collant una mica més els cargols de l’ argumentació es pot assegurar que a l’igual que Hans Castorp, protagonista de La muntanya màgica de Thomas Mann, tots hem estat exposats a la possibilitat de convertir-nos, tal i com es descriu a l’esmentada novel·la, en “fràgils criatures de la vida” i és que sempre hi ha una etapa en la que hem estat més receptius als aprenentatges i als estímuls de la intel·lectualitat, períodes en que tot i fer-nos més vulnerables a influències externes, també ens serveixen per fer quan calgui el nostre propi camí.

Per això quan Hans Castorp es sotmet tan dòcilment a les normes i rutines de la vida quotidiana del Sanatori Internacional Berghof, als Alps suïssos, el que fa és alliberar-se de la rigidesa de la seva vida a la plana, trobar la seva Mequinensa i lliurar-se als impulsos més humans que li transmet la més sensual de totes les malaltes del Sanatori.

Hans Castorp, sempre a la recerca de nous coneixements, instal·lat en una mena de vida regalada, fent cures de repòs, feliçment estirat en la seva magnífica gandula, indiferent al pas del temps que tard o d’hora trucarà a la seva porta. I per acabar, com diria Peeperkorn, un dels personatges de pes dins de la novel·la, : “Senyors meus, em permeten...Sí, sí...Resolt”.

Riu avall

2008-05-26T20:32:00.007+02:00

Els diaris en van plens, les pluges de maig han obligat a obrir les comportes del pantà d’ Oliana. Ja ho diuen, mai plou a gust de tothom i molt em temo que enguany no plou al gust del govern, que només li resta per jugar la carta de les conques internes.

L’assumpte és seriós i no dóna lloc a gaires bromes, però hem de reconèixer que amb el tema de la sequera i el transvasament, els polítics catalans han representat per una banda un paper força còmic i per l’altra han fet el préssec, més que mai, davant el poder real, el de debò que encara és a Madrid.

I és que funcionem així, som un país que no vol fer-se gran, acostumats a fer sempre noves versions dels propis fracassos, a pactar amb les dificultats, a buscar sempre justificacions i tristes excuses.

Excuses, com la meva per poder penjar aquest video, ficat amb calçador, que tracta d’aigua, de rius i de nostàlgia, com la que m’agafa quan recordo les pedres codines i la tolla del Ribagorçana on vaig aprendre a nedar.

Així doncs, fora rem i riu avall!

Pic Gallinero

2008-05-20T16:28:00.009+02:00

Després de l’ angoixant estretor de l’obac congost de Ventamillo i un cop les nostres pupil·les s’hagin adaptat a l’embat de claror que en dies serens llueix a la Vall de Benasc, veurem a mà dreta de la carretera el perfil altívol i perfectament definit del Pic Gallinero (2.728 m).

Aquesta modesta muntanya, si tenim en compte l’envergadura de la major part del cims de la Vall, és una ascensió a l’estiu fàcil, bàsica i indispensable on respirarem l’aire subtil de l’alta muntanya tot gaudint del paisatge pirinenc. Per a fer-ho, un cop a Benasc anirem en direcció a les pistes d’esquí de Cerler, a la zona coneguda com l’Empriu, on trobarem un ampli aparcament on deixar el cotxe.

A partir d’aquí és on comença la part més complicada de l’ascensió, és a dir, cal anar a peu, seguint el camí que porta fins el mirador de la Colladeta i després enfilar-se per la suau cresta nord del Gallinero on per terreny cada cop més desfet i en continues llaçades s’arriba, seguint les fites, fins una canal dreta i pedregosa, darrer obstacle abans del cim. També es pot fer el cim participant a la Vertical Running Gallinero, amb un itinerari més directe, molt recomanable als més decidits i competitius.

Des de dalt del cim tindrem una panoràmica fora mida, el port de Saünc, el Turbó, el massís de Pocets i la Maladeta i sobretot la Vall de Benasc, aquest petit territori on la fabla aragonesa i el català s’agermanen, bocí irrecuperable del nostre país, carregós per a molts, però encara viu.

L'Empriu sota el Pic de Castanesa

Vall de Benasc

Cim del Gallinero

De la riba de l'Ilm al Segre

2008-05-14T17:02:00.007+02:00

Una cadira abandonada la vigília de la Festa Major a la vora d'un contenidor, al passeig del riu, del riu Segre; amb permís del Noguera Ribagorçana, tinguem-ho present, riu per antonomàsia d’aquest bloc.

Més de vuitanta anys enrere, un jove hongarès, no parlo del Kubala, arriba en tren a Weimar, les rodes del ferrocarril grinyolen al frenar, fa fred i l’estació està llòbregament il·luminada, tant se val, l’endemà mateix començarà els seus estudis a la Staatliches Bauhaus, la prestigiosa escola d’art i arquitectura.

La seva estada a la Bauhaus, Marcel Breuer, la viurà al ritme intens de l’escola on vida privada i treball es confonen, on el treball en equip és l'eix on gira un ensenyament nou i multidisciplinari organitzat en tallers, ja siguin d’ebenisteria, ceràmica, disseny, vidrieria o teatre, dins d’un entorn on la constant experimentació donarà lloc a canvis profunds en els conceptes d’artesania, art i producció industrial.

Amb els anys les pressions polítiques forçaran el trasllat de l'escola a Dessau, on Breuer dissenyarà a partir de les bases assolides a Weimar, la cadira cantilever, la Cesca, la cadira de tub metàl·lic i reixeta més famosa de la història, que acobla impecablement la sensació de lleuger moviment amb la de solida estabilitat.

Però d'això fa molts anys, o no tants, quan la paraula disseny anava associada a l’entusiasme del canvi, no a la moda passatgera ni als colors de temporada.

Aquest bloc juga amb la selecció catalana

2008-05-07T16:18:00.004+02:00

De petit em vaig aficionar al futbol. Recordo com vaig seguir alguns dels partits del meu primer mundial l’any 1974. Eren temps de televisió en blanc i negre i ja que la meva selecció d’aquells temps no s’havia classificat vaig decidir, suposo que magnetitzat pel fenomen Cruyff, animar a la selecció holandesa, la famosa “taronja mecànica”.

Quan Holanda, al moderníssim Estadi Olímpic de Munic, va perdre la final 1-2 contra la República Federal d' Alemanya em vaig quedar trasbalsat, havia interioritzat tant l’equip que em va costar pair-ho. Els noms d’aquells jugadors llegendaris formen part dels mites que es forgen a la infantesa i us els podria dir de memòria: Jansen, Krol, Neeskens, Rep, Rensembrink... Han passat els anys, els gols de Breitner i Mueller, que em va glaçar la sang i la desesperació de Jongbloed, el porter holandès, són història, però són també un record fantàstic, com fantàstic ha de ser, animar a la pròpia selecció, sense intermediaris ni succedanis.

El 7 de juny comença la fase final de l’ Euro 2008, la meva selecció tampoc hi serà, ara no faré cap discurs, però em sembla injust i indecent que el meu país no pugui formar un equip de futbol i provar de classificar-se per jugar una Eurocopa o el que sigui. Els televisors ja no són en blanc i negre i a les futuristes pantalles de plasma el color taronja es veu millor que mai, però aquest bloc i el seu titular, simbòlicament, jugaran amb la selecció catalana.

Un turó sense nom

2008-05-04T19:25:00.006+02:00

La serra de la Llena és per dir-ho d’alguna manera la germana petita de les Muntanyes de Prades i la serra del Montsant, tot i així té una altitud que sobrepassa els mil metres i a falta d’una esmolada cresta, té tots els requisits que li calen a una serra.

Cingles per la solana de la cara sud i barrancs i boscos per l’obaga de la cara nord, petits rierols, ermites i un cim de renom a la part més oriental, la Punta del Curull (1.021 m) sostre de les Garrigues, que ofereix una bona panoràmica oberta als quatre vents. Doncs bé, a part de tot aquest bagatge la Llena també amaga un petit misteri, un secret, quasi bé una traïció.

Per aclarir aquest misteri, decidim rostir els nostres clatells al sol i avancem cap a ponent de la Punta del Curull, on darrera d’unes antenes hi ha un petit turó amb una torre de vigilància contra incendis, aquest cim sense nom, té segons alguns mapes una alçada de 1023,5 metres, destronant així el carismàtic cim comarcal.

Un cop fet aquest segon cim, evidentment és impossible a simple vista destriar quin dels dos és el més alt. L’excursió és maca i senzilla, i com que de tenir renom a no tenir ni tan sols nom hi ha un abisme, deixem intacta la corona a la Punta del Curull.

Punta del Curull des del turó sense nom

Tosseta Rasa

2008-05-02T10:57:00.009+02:00

Som al Parc Natural dels Ports, aquest cop hi hem entrat per la porta principal, la carretera del Port, plena de revolts i corbes, que guanya alçada de forma vertiginosa i que ens endinsa en un paratge insòlit, feréstec i únic. És inevitable tenir la sensació d’estar en un lloc que mai ens deixaria de sorprendre, on la autenticitat i bona preservació del paisatge xoca amb la presència d’urbanitzacions i cases aïllades d’aspecte decadent.

L’excursió en qüestió ens porta fins un cim poc conegut, la Tosseta Rasa (1.217 m), cim comarcal de la Terra Alta. Sortim des de darrera del Refugi del Caro, seguim les marques evidents del GR 7 que van en direcció al coll de Carabasses i al refugi de les Clotes. Tot i que l’ascensió no té gaire desnivell, cal destacar el fort pendent del corriol que porta fins al coll de Llinars, aquest és el tram més dur de la sortida i on cal anar més en compte amb no perdre de vista les senyals del GR. Abans d’arribar al refugi de les Clotes sortim del GR 7 i ens desviem vers el mas de Soldevila, visible des de lluny, per la dreta de la casa busquem la millor opció per enfilar-nos per la carena i fer el cim.

En un dia clar, aquest és un del grans miradors dels Ports, a nosaltres però, els núvols ens deixen tastar només una mica les grans vistes en totes les direccions. Un grup de cabres salvatges que s’escapen costa avall per la cara nord de la muntanya, ens fan companyia, així com el vent, protagonista i etern convidat d’aquestes muntanyes. A contracor deixem el cim. Ja s’acosta la següent sortida als Ports.

Monument al Salvatge

Cim

No passa res!

2008-04-30T11:23:00.012+02:00

Ànims companys i bon pont!

Una ciutat

2008-04-22T23:00:00.005+02:00

Una petita ciutat vora un riu i a la falda d’un turó. Una ciutat que sempre ha crescut espasmòdicament, sota el signe de la seva eterna i periòdica construcció i destrucció. Una ciutat que avança a sotragades, sempre a remolc però orgullosa, sempre oblidada però heroica. Una ciutat que ha estat capaç de girar la truita convertint en grans avantatges la seva nefasta ubicació geogràfica. Una ciutat on sovint la boira no ens ha deixat veure més enllà del nostre nas...

I aquesta falta de visió, aquesta crònica falta de visió la paguem amb la gran hipoteca que suposen uns polítics locals que funcionen sota el lema: “a casa del cec el borni és el rei” i que pipa en mà en una demostració de malabarisme dialèctic son capaços de fer de les mancances, virtuts.

El darrer episodi, molt recent, avui mateix en la reobertura a bombo i plateret d’un carrer que comunica l’eix comercial amb el barri antic i la inauguració d’un edifici comercial. Aquesta obra eternitzada, que durant molt de temps ha tingut un aspecte certament preocupant, fins al punt de fer angúnia, ja que la resta de cases veïnes semblaven a punt de caure, ha estat resolta de moment amb una senzilla escala.

El fet que l’obra estigui inacabada, hi falta l’ascensor, no importa a ningú. En tot cas a la festa no li ha faltat de res, globus, música, placa commemorativa, un bon micro per fer el discurset, alguna petita espenta per sortir a la foto i un sol ben lluent. I si voleu millorar la vostra visió sempre podeu preguntar per un tal Crescas Abnarrabi, oftalmòleg i antic veí del barri, que l’any 1465 va operar de cataractes a Joan II.

Comanegra

2008-04-15T19:42:00.005+02:00

L’ascensió al Comanegra amaga moltes sorpreses. No tinc la intenció d’espatllar-vos la sortida ni tampoc vull revelar-vos tots els secrets d’aquesta muntanya, només us puc dir que els entesos asseguren que sou molt a prop d’un lloc on s’acaba el món, però jo us afirmo que on s’acaba un món en neix un de nou. I aquest nou món és l’Alta Garrotxa.

El xoc dimensional es produeix quan per la carretera que va de Rocabruna a Beget, es pren a mà esquerra una pista forestal que no deixareu fins arribar a la Bassa de Monars, just al peu del Comanegra. De totes maneres, si us estimeu una mica els baixos.... del vostre cotxe, us recomano que l’aparqueu només començar al costat d’uns dipòsits d’aigua i que resseguiu amb paciència els vuit quilòmetres de pista. Podeu fer un breu i reparador descans espiritual a l’ Oratori de Sant Antoni de Can França, des d’ on gaudireu per primer cop d’una vista del Comanegra, que destaca enmig de la renglera de cims de la Serra Llarga per ser mancat de vegetació per la seva cara sud.

Un cop a la bassa de Monars us haureu d’enfilar per la zona coneguda com els Triaders, aquí és on comença l’ascensió en sentit estricte. El camí és totalment perdedor i les fites gairebé invisibles, en aquestes condicions és inevitable desviar-se lentament cap a la dreta fins arribar a un cul de sac on tastareu el regust de la derrota. Però a l’Alta Garrotxa no hi ha lloc per als covards i avui és el vostre dia, això és èpic companys! És ara quan cal invocar els esperits d’en Mallory i de l’Irvine i en un instant de lucidesa interpretar la muntanya, llegir les pedres i carenejar fins fer el cim.

El Comanegra (1.557 m) és el punt més alt de la Garrotxa, des del cim distingireu la silueta del massís del Canigó, i és que sou just a la frontera amb l’ enyorat Vallespir, comarca perduda gràcies a la complicitat dels nostres inseparables veïns.

Comanegra

Vèrtex al cim

Matagalls

2008-04-07T07:55:00.011+02:00

Aquest darrers dies vaig molt atrafegat enllestint els preparatius del meu primer viatge al sud-est asiàtic, ja us explicaré. Per anar fent he decidit “tirar” del meu arxiu personal i explicar-vos una sortida feta a finals de l’any passat. Som-hi!

Som al Montseny, territori de Jordis i Montses, fent una ascensió clàssica entre les clàssiques, el Matagalls (1.697 m), sostre comarcal d’Osona. Pit amunt em ve al cap una pregunta encara més clàssica, qui no ha passat fred pujant el Matagalls? Així doncs, amb guants i les orelles ben tapades, hem començat l’excursió amb una sensació d’intens fred, que ha anat minvant segons avançava el matí tot enfilant-nos pel llom desforestat de la muntanya.

Gran part de l’ itinerari transcorre per camins amb poca ombra, però això no ens impedeix gaudir de la vegetació, creuem un bosquet de roures, passem pel mig de gran varietat de matolls i arbusts que no sabem identificar, més amunt trobem una gran plana herbada, encara gebrada, que dóna al paisatge una sensació alpina, així com clapes de faigs i castanyers de cromatisme tardorenc.

Perdem de sobte l’ interès per la vegetació quan ens trobem davant l’imponent Turó Gros de Santandreu, pedregós i costerut, de camí poc definit, que ascendim lentament enlluernats pel sol. Un cop dalt planegem per un camí ben marcat fins el Collet dels Llops, ja als peus del Matagalls, des d'on és ben visible el cim i la famosa creu. Després d’un petit descans fem el darrer esforç per una rampa força pendent fins assolir l’objectiu del dia.

Cim del Matagalls

Les Agudes i el Turó de l'Home des del Matagalls

No em creguis!

2008-03-31T11:51:00.006+02:00

S’aixeca el teló. Surt a l’escenari, impecablement il·luminat, una electritzant presentadora, encomanant a tothom la seva energia vital. Amb dos paraules i una rialla es fica al públic a la butxaca i llavors comença, com sempre, el seu suat discurs carregat de tots els tòpics del progressisme més arcaic i del feminisme més tronat.

Senyora del plató, transmet les seves “neures” a una coral de nens embadalits que somien dir la gràcia més graciosa al costat de la monitora més enrotllada. El seus pares s’ho miren aparentment tranquils, desitjant que els seus fills entre tanta espontaneïtat, no deixin entreveure algun detall excessivament gris de la vida familiar.

Enmig de la catarsi apareixen els convidats que empeltats del dinamisme regnant, responen cofois les preguntes més insulses que mai els hi hagin fet, i així explicant anècdotes intranscendents, riuen entre les ovacions d’un públic incondicional. Tot plegat una obra mestra de l’entabanament , on l’entreteniment enllaunat mancat d’originalitat avança al ritme postís i artificial de la prima dona de la televisió més nostrada.

Finalment entre aplaudiments, rialles i algun xiscle, s’acaba la festa al crit uníson de la consigna més famosa. Es baixa el teló.

La pregunta és: de què va morir el gos de l’anunci de paper higiènic?

Tossal dels Tres Reis

2008-03-25T20:19:00.006+01:00

Tal i com havíem previst hem tornat als Ports, el nostre objectiu, fem memòria: el Tossal dels Tres Reis (1.356 m), sostre comarcal del Montsià.

És aquest cim partió que marca el límit administratiu entre Catalunya, Aragó i el País València, es diu que aquest lloc era un punt de trobada entre els tres reis d’aquests territoris, però segons apuntava Josep Barberà i Suqué en el seu llibre Les Nostres Muntanyes-2 , és del tot improbable que es fessin aquestes reunions ja que els tres territoris compartien el mateix rei, i de moment, afegeixo, no conec cap cas de cap monarca de la Corona d’Aragó afectat de desdoblament múltiple de la personalitat.

Sortim de Fredes, localitat de més altitud del País València, per la pista que porta a Beseit, un cop al Coll de Tombadors, agafem un camí a mà esquerra, en un principi paral·lel a la pista principal, a partir d’aquí l’itinerari a seguir és evident, deixem a dreta i esquerra corriols mig esborrats i restes de camins margenats amb pedra seca que antigament unien pobles i masos, gaudim d’un rústec paisatge que ens transmet la austeritat dels seus antics pobladors, i avancem fins trobar una fita, ja era hora!, just al peu del tossal.

En un tres i no res fem el cim, un pal metàl·lic amb una senyera ens recorda el caràcter divisori del tossal, paratge batut pel vent on la vista ens regala una magnífica perspectiva del Caro, de fet la panoràmica és excel·lent cap a totes bandes. No ens hi mouríem, però el vent ens magola amb potents i gèlides ràfegues. Toquem retirada, ja s’acosta la següent sortida als Ports.

Fredes

Cim

L'enèsima faula del llop

2008-03-09T21:08:00.005+01:00

L’any 1987 un llop ibèric, solitari i perdut, segur que també emmagrit i famolenc va ser abatut a les muntanyes de la Tinença de Benifassà. Aquest llop va arribar al Baix Maestrat i als Ports provinent de les serres de Terol, i fins la seva captura va voltar entre les carrasques i els boscos de pi roig, per les capçaleres del rius Sénia i Tastavins, allà on la muntanya es fa més abrupta i on la cabra salvatge és converteix en el símbol inequívoc de tot el massís.

Aquest fet fou considerat excepcional ja que el llop feia més de cinquanta anys que s’havia extingit d’aquesta zona i del conjunt del país. La seva extinció va anar lligada a la cacera sistemàtica que va patir durant anys amb l’objectiu ben determinat d’acabar amb una animal considerat agressiu i marcat per la seva mala fama. Han hagut de passar un grapat d’anys fins que avui en dia, qualsevol naturalista mig entenimentat pugui deixar ben clar que el atacs del llop, animal perillós, mai són tan bèsties, descontrolats i salvatges com els que fan els gossos silvestres.

Ara recents estudis confirmen la presència de llops a Catalunya, un grup poc nombrós que s’ha estès per zones de l’Alt Urgell i el Solsonès, descendents de llops originaris dels Apenins Centrals, són segons els experts, llops pioners que juntament amb llops ibèrics que provenen de l’ interior de la península, ocuparan l’espai ecològic que s’havia perdut.

L’arribada del llop és notícia, només cal escoltar els informatius d’aquests darrers dies on ens alerten de l’imminent perill, veus que gaudeixen d’una mena de superioritat moral ens han avisat sense parar, convertits en pastors de la modernitat. Que ve el llop! Que ve el llop!... Assegut davant del televisor escolto l’avanç informatiu electoral i resulta que finalment, en lloc de la terrible llopada d’ullals retorts, ha arribat una gossada de cametes ajudeu-me. Companys i companyes, compte amb les cuixes que hi hauran queixalades a tort i a dret.

Ascensió als Ports

2008-03-02T21:02:00.005+01:00

Ahir vam fer la nostra primera sortida als Ports, l'objectiu era el Tossal dels Tres Reis, tot i que el camí semblava prou evident, les poques fites, una interpretàció errònia del mapa i el fort vent, molt molest i esgotador, ens van desviar de la ruta tot seguint un camí equivocat cap a l'esquerra, fins arribar al peu del Tossal d'en Canader que vam desistir d'ascendir. De tornada, més animats, fem un cim secundari sense nom al mapa, de 1.252 m.

Podeu estar segurs que ben aviat ho tornarem a intentar. Mentrestant us deixo amb aquest video molt interessant que he trobat a internet a càrrec de Lu Grupu Productions.

Aquell que corre amb l'espasa

2008-02-28T16:28:00.007+01:00

A falta de canvis en la nostra condició colonial seguim convocats a les properes eleccions del 9 de març. La freqüència d’aquestes comtesses electorals fa que la propaganda electoral passi desapercebuda per a molts, cada cop més, que poc a poc van engrossint l’exèrcit d’indiferents.

Penso això de camí cap a casa, tot passant per davant de la seu del partit que actualment ens governa, gran casalot enmig de la ciutat, edifici vetust d’aspecte seriós on les sigles de l’omnipotent partit destaquen dalt de tot de la façana. L’immoble traspua poder i control, qualitats més pròpies d’una gran corporació econòmica i empresarial que no pas d’un partit situat a l’esquerra de l’arc parlamentari.

L’aspecte de corporació em fa venir al cap la Tyrrell Corporation, responsable de la fabricació de vida sintètica a Blade Runner, pel·lícula de culte dirigida l’any 1982 per Ridley Scott, on el mètode més eficaç per distingir entre la vida humana i la vida artificial dels anomenats replicants és mitjançant el test d’empatia de Voigt-Kampff, que mesura la reacció dels músculs oculars davant preguntes quotidianes.

Sota el plugim, recordo la banda sonora de Blade Runner, l’esplèndida música de Vangelis, que impregna la pel·lícula amb una cadència de perseverants sons, i em pregunto quants polítics superarien el test?, la majoria d’ells productes de la maquinària del seus partits, models de superficial gestió, dotats de gran intel·ligència i fredor calculadora, però incapaços de mostrar cap nivell d’empatia.

Paradoxalment, els replicants, criatures infelices a la recerca de respostes, assoleixen la condició humana, en canvi els polítics, criatures especialitzades en la venda de fum, se n’allunyen, i és que els finals amb redempció inclosa només passen a les pel·lícules.

Sant Pere de les Maleses

2008-02-21T15:40:00.011+01:00

Dins del projecte de recuperació d’antics camins, Camins del Jussà, trobem aquesta ruta que ens porta fins el Monestir de Sant Pere de les Maleses. Aquest antic monestir que està documentat des d’abans de l’any mil, resta abandonat i totalment ensorrat. Sigui com sigui en aquest lloc una comunitat de monjos hi va trobar...

Bé, ens movem per un terreny força ressec, això no treu grandiositat al paisatge. Segons anem guanyant altura veiem el tall brutal per on el Noguera Pallaresa s’obre pas formant el congost de Collegats, deixant a una banda, la nostra, la serra de Peracalç i els rocs de Queralt, i a l’altra banda els darrers contraforts d’aquest gran conjunt muntanyós que és el Boumort.

El camí està perfectament senyalitzat i no té pèrdua, només la inquietant presència de voltors sobre els nostres caps ens pot distreure, així doncs anem seguint el camí fins arribar al barranc de Sant Pere. Ens hi endinsem, el bosc és cada cop més espès, augmenta la humitat, sentim la remor d’un rierol que baixa enmig de les roques ja al fons del barranc, cal creuar-lo i en uns minuts arribem al monestir.

Les sensacions són canviants, el lloc és feréstec i enigmàtic, però tenim una forta percepció de serenor. La vida monàstica d’aquells monjos sembla una història impossible, més enllà de qualsevol religió, en aquest indret, distant i lluminós, es respira pau.

Barranc de Sant Pere

Monestir

Tannöd

2008-02-16T22:31:00.004+01:00

Andrea Maria Schenkel és l’autora de Tannöd, el lloc del crim. Aquesta és la seva primera novel·la i amb ella ha aconseguit el reconeixement i l’èxit literari. Tannöd és considerada una novel·la negra, policíaca, de fet és l’obra guanyadora del Deustcher Krimi Preis 2007, premi concedit a la millor novel·la negra alemanya. Personalment crec que no és tan fàcil classificar-la dins d’un gènere en concret, Tannöd és sobretot la reconstrucció singular d’una tragèdia, d’uns assassinats.

Tannöd és una novel·la molt curta, escrita en un llenguatge extremadament planer. En un primer moment la narració sembla excessivament fragmentada, un punt inconnexa, plana la sensació de no tenir prou temps per entrar dins la història en una relat tan curt. Però no, de sobte et trobes en un ambient plenament rural, en un lloc quasi perdut o bé amagat i notes com les teves sabates s’enfonsen tot trepitjant un camp de patates, de lluny veus la teulada del mas i com la boira esfilagarsada s’esmuny entre els arbres, i poc a poc vas coneixent a tots els personatges, els testimonis, les víctimes i també a l’assassí.

El llibre es basa en uns fets reals que mai es van arribar a resoldre succeïts a Baviera durant els anys 20, ara a la novel·la ens situem uns anys després de la Segona Guerra Mundial quan l’horror nazi encara no s’ha superat torna l’horror, altre cop producte del racó més primitiu de la ment humana.

Albarda Castellana

2008-02-10T17:47:00.001+01:00

L’Albarda Castellana es troba al massís de Montserrat i és amb el seus 1167 m. el cim més alt del Baix Llobregat. Com a col·leccionistes de sostres comarcals aquest fet ja es prou interessant, però a més a més, també té l’al·licient de ser un cim on hem tocat roca, és a dir, fer-lo és impossible sense ajudar-se amb les mans.

El camí a seguir és el mateix que cal fer per anar a Sant Jeroni. Poc abans d’arribar a l’Ermita de Sant Jeroni, un trencall a mà esquerra s’enfila per un pendent i marcat corriol entre vegetació ubèrrima. Un suau ventim sembla marcar-nos el rumb, però preferim seguir les marques blaves i grogues que anem trobant fins arribar al coll de l’Albarda.

Un cop al coll seguim les marques, ara sol blaves, fins arribar a una paret de roca que hem de flanquejar ajudant-nos amb les mans, un cop passat aquest obstacle, seguim amunt i arribem a una mena de collet just sota el cim on una paret de roca conglomerada d’uns dos metres d’alçada ens barra el pas. Utilitzem altre cop les mans i amb una grimpada superem el desnivell. A partir d’aquí només cal seguir el camí, que força dret i un pèl lliscant, mena fins el cim.

L' Albarda vista des de Sant Jeroni

Cim

Jaume I, 800 anys

2008-02-06T16:09:00.003+01:00

Fa uns anys vaig llegir la trilogia que Albert Salvadó va escriure sobre Jaume I. Aquest escriptor, que entre altres sorts té la d’anar pel món amb passaport andorrà, va novel·lar la vida de Jaume I en tres llibres que més endavant es van editar en un de sol i tot i tractar-se d’una novel·la històrica i no d’una biografia, ja deixa entreveure el caràcter fort, obstinat i tenaç del rei Jaume.

Ara, Stefano Maria Cingolani, en el seu llibre, Jaume I Història i mite d'un rei, viatja a l’interior de la ment d’un home que un cop superats els moments més durs de la seva infantesa, quasi un presoner, es creu capaç de tot i impossible d’aturar. Jaume I, té gana d’honor i de fama i justificarà sempre les seves accions sobre dos pilars, la Bíblia i les Lleis, és a dir, sobre el Dret, ja sigui el diví o el jurídic.

Per una banda, Jaume I està convençut de rebre sempre la protecció divina, creu que es aquesta protecció la que el salvà de petit, protecció que rep com a cristià i com a rei, en aquest sentit creu que les seves obres com a rei són les que el jutjaran com a cristià. Com més gran sigui la conquesta més bon cristià serà.

Per altra banda creu que té un deute amb el seu llinatge: superar les obres del seu pare i dels seu predecessors i això ho aconseguirà amb l’ajut del Dret, en aquest cas les Lleis, que farà anar sempre a la seva conveniència per reforçar la seva autoritat com a rei i per presentar-se en tant que defensor del Dret, com a senyor de la Pau.

Jaume I coneixedor del dret i de la seva dinastia mai va formar part de cap reconquesta ja que l’origen franc de Catalunya i la complexitat jurídica de la Corona d’Aragó no encaixaven en la visió que Castella tenia de l’ocupació de nous territoris a l’islam. Jaume I lluitarà sempre per tradició familiar, i evitarà sempre guerres llargues i de resultat dubtós contra enemics poderosos.

El balanç del seu regnat encara que positiu presenta també fracassos, com ara l’absurda conquesta de Múrcia, el repartiment final dels seus dominis i l’excés de cautela alhora de reivindicar amb més fermesa els seus drets sobre Occitània.

Enguany es compleix el 800 aniversari del naixement d’un rei que va ficar les bases d’allò que alguns anomenen Països Catalans, les seves decisions encara són palpables en aquests territoris, tot i així ni el govern del nostre país ni la televisió pública en diuen gran cosa. Jaume I va ser en alguns moments massa prudent davant empreses incertes, en canvi els nostres polítics d'avui en dia són directament uns covards.