Aquest és segurament el darrer post del Bloc de Montderes. L’objectiu inicial era mantenir més o menys actiu el bloc durant un any, encara falten uns quants dies però ara mateix noves fites i un canvi de rumb em fan replantejar aquesta activitat, així doncs, si més endavant apareix algun nou escrit al bloc caldrà considerar-ho com un extra.
Com a comiat he decidit transcriure dues frases, petits fragments de grans textos de diferents èpoques però que provenen del mateix país, tots dos parlen de la llibertat, ja sigui individual o col·lectiva.
El primer és un fragment de la Declaració d’Independència dels Estats Units, redactada per Thomas Jefferson i que fa pocs dies va recordar en un article publicat a El Singular Digital la periodista Àstrid Bierge, el text diu així:
“Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual al qual les lleis de la Natura i del Déu d'aquesta Natura li donen dret, un respecte just al judici de la Humanitat exigeix que aquest poble declari les causes que l'impulsen a la separació."
El segon està escrit per Martin Luther King, és un fragment de la Carta des de la presó de Birmingham i ha estat utilitzat per Xavier Roig com a cita introductòria del seu darrer llibre La dictadura de la incompetència, excel·lent assaig on tot el país hi surt ben retratat i del qual us en recomano la lectura, i diu:
“La nostra generació haurà de penedir-se no tant de les odioses paraules i accions de la gent dolenta com del clamorós silenci de la bona gent.”
Bé, que tothom s’ho prengui com vulgui, jo ho tinc molt clar, ara permeteu-me només una pregunta: Quin profit n’ hem tret d’aquests darrers tres-cents anys?
A reveure!
dijous, 8 / gener / 2009
diumenge, 21 / desembre / 2008
Excursions emocionals III: La Pena
Amb molta cura ens deslliurem de la boira i cercant el sol anem a rebre l’ hivern a la zona més septentrional de les muntanyes de Prades, concretament al mirador de La Pena. Ens endinsem, doncs, per un bosc amb categoria cinc estrelles: el Bosc de Poblet. Aquesta és una sortida on la paraula clàssica és queda curta, parlem d'una excursió quasi bé obligatòria per a tot aquell que vulgui conèixer mínimament el país, més enllà del Baix Llobregat.Des de Les Masies, lloc de vacances tranquil·les i clima saludable, agafem la pista forestal que porta al mirador. Ben aviat ens desviem del camí pel barranc de Sant Bernat fins arribar a una pedrera abandonada on l’ impacte de l’home encara és més que evident. Poc a poc el bosc va guanyant alçada i estrelles; la vegetació és cada cop més exuberant, la caminada és una festa i fem breus parades a racons amb noms suggerents com ara, plaça de la Llibertat.
El bosc es va fent dens i atapeït, enmig de l’espessor dels arbres entra poruga la claror del dia, creuem de tant en tant algun petit rierol, i anem fent via fins arribar a la casa forestal, antiga granja del Monestir de Poblet. Des d’aquí només ens queden els darrers cent metres de desnivell que enllestim a bon ritme per un corriol força costerut.
Un cop al mirador gaudim de l’excel·lent vista que ens ofereix el dia, el cel és increïblement serè, distingim amb claredat diversos pobles de la Conca de Barberà. La serra del Tallat i la de Vilobí tanquen el pas a la boira que cobreix hermèticament la plana. El Montsec, omnipresent, emergeix per damunt de la boirada, més enllà la visió es perd a l’horitzó dels Pirineus nevats.
Després d'una breu torronada, tirem avall deixant enrera la fabulosa balconada del mirador, just al marxar s'aixeca una mica de vent, poca broma que ja som a l'hivern.
dimecres, 17 / desembre / 2008
El pit-roig
Per entendre el present cal conèixer a fons el passat. Aquesta clàssica premissa marca moltes històries on sovint un origen remot, a voltes oblidat, és on neix un fet que o bé mal resolt o bé traumàtic ens serveix per entendre perquè un pardal de bardissa s’acaba convertint en una mena d’assassí en sèrie.
I per esbrinar qui és aquest pardal de bardissa, capaç de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, i de projectar-nos el passat, amb tots els malsons i traumes de la vida d’un soldat de trinxera, des del setge de Leningrad fins a l’aparent tranquil·litat del benestant Oslo d’avui en dia, tenim el suport i la companyia un pèl eixuta de l'inspector Harry Hole.
Harry Hole, exalcohòlic, solitari i marginal però íntegre, és el personatge de ficció creat per l’escriptor noruec Jo Nesbo que protagonitza la novel·la El pit-roig. Hole, durant les més de 500 pàgines del llibre, és qui anirà traient l’entrellat d’històries inconnexes que conflueixen just quan el passat i el present es cavalquen en un únic final on només manen les pors i l’assassinat.
Us convido, doncs, a fer un tomb per la literatura escandinava, sigueu descarats i socials com un pit-roig, però no oblideu que encara falta molt per a la primavera i que al fons del fiord d ’Oslo sempre hi arriba més tard.
I per esbrinar qui és aquest pardal de bardissa, capaç de sobreviure a la Segona Guerra Mundial, i de projectar-nos el passat, amb tots els malsons i traumes de la vida d’un soldat de trinxera, des del setge de Leningrad fins a l’aparent tranquil·litat del benestant Oslo d’avui en dia, tenim el suport i la companyia un pèl eixuta de l'inspector Harry Hole.
Harry Hole, exalcohòlic, solitari i marginal però íntegre, és el personatge de ficció creat per l’escriptor noruec Jo Nesbo que protagonitza la novel·la El pit-roig. Hole, durant les més de 500 pàgines del llibre, és qui anirà traient l’entrellat d’històries inconnexes que conflueixen just quan el passat i el present es cavalquen en un únic final on només manen les pors i l’assassinat.
Us convido, doncs, a fer un tomb per la literatura escandinava, sigueu descarats i socials com un pit-roig, però no oblideu que encara falta molt per a la primavera i que al fons del fiord d ’Oslo sempre hi arriba més tard.
diumenge, 14 / desembre / 2008
Alegria
Segons TV3 està nevant a l'Escorial (?), suposo que la major part d'informatius europeus han donat la mateixa notícia i aviat enviats especials de tot el món i faran connexions en directe des de davant del vetust conjunt monumental.
Jo, després del partit d'ahir estic força content, i que voleu que us digui em ve de gust una mica de música...
Jo, després del partit d'ahir estic força content, i que voleu que us digui em ve de gust una mica de música...
dilluns, 8 / desembre / 2008
Excursions emocionals II: Colobor
Fugint de la robòtica del poder i abans no esclati la bombolla del deute públic, emprenem ruta aquest cop cap al Montsec, a l’antic i despoblat lloc de Colobor; calia prendre una decisió, era això o tocar el dos cap a Lapònia.
La fonètica del nom el fa difícil d’oblidar i mentre trepitgem el calcari sòl del Montsec, entre els estrats i sediments que van formar aquesta serra, no poden passar per alt que el Colobor, situat en una falla lístrica, fou fuetejat per la pesta negra. Us hi podeu atansar sense por i no patiu que fa segles que no se’n detecta cap cas, de totes maneres si trobeu algú amb butllofes a les aixelles aneu amb compte i no us estimbeu pels roquissars en la vostra boja fugida.
Bé, seguim amunt. L’estreta pista es converteix en un corriol que avança per un bosc força esponerós, veiem petits arbusts de romaní i roures de fulla petita i ens atansem poc a poc als imponents espadats que cauen verticals pel vessant sud de la serra. Penso que hi ha muntanyes on et sents com a casa, anar al Montsec, en canvi, és com tornar a casa. Aquesta és la sensació un pèl atàvica que tenim i que ens uneix a aquest tipus de paisatge, a la terra eixuta, a la vegetació acostumada als freds hiverns, a la poca aigua, a les ventades i als xafogosos estius.
A la vora d’un gegantí xop raja la font del Colobor, a tocar del Santuari, aquí és on agafaven l’aigua la gent de l’antic hostal que antigament acollia els viatgers que anaven i venien del Pallars, quan aquest indret era un lloc de pas i no un paratge rònec. Ens asseiem una estona al pedrís del Santuari, la devoció mariana que va construir l’actual edifici sembla perduda i la cuina de l'hostal no pinta pas millor. Ens haurem d’afanyar si volem menjar calent!
La fonètica del nom el fa difícil d’oblidar i mentre trepitgem el calcari sòl del Montsec, entre els estrats i sediments que van formar aquesta serra, no poden passar per alt que el Colobor, situat en una falla lístrica, fou fuetejat per la pesta negra. Us hi podeu atansar sense por i no patiu que fa segles que no se’n detecta cap cas, de totes maneres si trobeu algú amb butllofes a les aixelles aneu amb compte i no us estimbeu pels roquissars en la vostra boja fugida.
Bé, seguim amunt. L’estreta pista es converteix en un corriol que avança per un bosc força esponerós, veiem petits arbusts de romaní i roures de fulla petita i ens atansem poc a poc als imponents espadats que cauen verticals pel vessant sud de la serra. Penso que hi ha muntanyes on et sents com a casa, anar al Montsec, en canvi, és com tornar a casa. Aquesta és la sensació un pèl atàvica que tenim i que ens uneix a aquest tipus de paisatge, a la terra eixuta, a la vegetació acostumada als freds hiverns, a la poca aigua, a les ventades i als xafogosos estius.
A la vora d’un gegantí xop raja la font del Colobor, a tocar del Santuari, aquí és on agafaven l’aigua la gent de l’antic hostal que antigament acollia els viatgers que anaven i venien del Pallars, quan aquest indret era un lloc de pas i no un paratge rònec. Ens asseiem una estona al pedrís del Santuari, la devoció mariana que va construir l’actual edifici sembla perduda i la cuina de l'hostal no pinta pas millor. Ens haurem d’afanyar si volem menjar calent!
diumenge, 12 / octubre / 2008
Excursions emocionals I : Pala Alta
Podeu passar anys sense ficar-hi els peus, però segur que mil i un cops amb la mirada heu resseguit la seva silueta rogenca de cingleres calcàries, que destaca amb força en la posició més meridional dels prepirineus, on la boira es trenca, o bé s’estanca, durant els paralitzants hiverns de la plana.
Mai, doncs, podreu imaginar l’encert en la decisió de tornar a fer una passejada per la serra de Mont-roig, pels camps mig abandonats, entre les alzines, les carrasques i els pins blancs, observant amb certa angúnia les tortes branques de monumentals roures que amb el seu llòbrec aspecte ens descompassen la marxa. Badant, una mica només, quan per la seva mida distingim un grup de voltors que sobrevolen en cercles els penya-segats.
La vida en aquests tocoms és així, quietud esquitxada durant els caps de setmana d’ agosarats escaladors i d’esventats ciclistes que fan via, com nosaltres, fins a Montalegre, lloc de festa i cridòria durant els aplecs de l’ermita, refugi d’antics excursionistes de xiruca i cantimplora que hi feien nit escalfats per petaques carregades d’alguna beguda d’origen francès.
I després del descans merescut a redós de l’ermita, cal seguir avançant ara per un corriol en direcció est per terreny pedregós, entre garrics i alguna savina, amunt i avall per la cinglera fins arribar a la Pala Alta (951 m), on el vèrtex geodèsic de torn ens assenyala el punt més alt de la serra i des d’ on veiem que rere la serra de Montclús i la de Sant Mamet hem estat sempre sota l’esguard del Montsec.
Mai, doncs, podreu imaginar l’encert en la decisió de tornar a fer una passejada per la serra de Mont-roig, pels camps mig abandonats, entre les alzines, les carrasques i els pins blancs, observant amb certa angúnia les tortes branques de monumentals roures que amb el seu llòbrec aspecte ens descompassen la marxa. Badant, una mica només, quan per la seva mida distingim un grup de voltors que sobrevolen en cercles els penya-segats.
La vida en aquests tocoms és així, quietud esquitxada durant els caps de setmana d’ agosarats escaladors i d’esventats ciclistes que fan via, com nosaltres, fins a Montalegre, lloc de festa i cridòria durant els aplecs de l’ermita, refugi d’antics excursionistes de xiruca i cantimplora que hi feien nit escalfats per petaques carregades d’alguna beguda d’origen francès.
I després del descans merescut a redós de l’ermita, cal seguir avançant ara per un corriol en direcció est per terreny pedregós, entre garrics i alguna savina, amunt i avall per la cinglera fins arribar a la Pala Alta (951 m), on el vèrtex geodèsic de torn ens assenyala el punt més alt de la serra i des d’ on veiem que rere la serra de Montclús i la de Sant Mamet hem estat sempre sota l’esguard del Montsec.
El Monteró i el pantà de Llorenç de Montgai
des de la Pala Alta
dimarts, 16 / setembre / 2008
Un, dos, tres...
Aquest divendres, crec, s’estrena Vicky Cristina Barcelona, la nova pel·lícula de Woody Allen. Diuen, sempre s’ha dit, que tot plegat servirà per promocionar Barcelona, per tornar-la a posar de moda. Molt bé, rés a dir.
Pel que he llegit, però, la Barcelona que hi surt retratada no és gens cosmopolita ni gens catalana. En aquest film no s’hi trenca cap tòpic, tot el contrari, una mica de flamenc i caràcter típicament llatí de dos dels protagonistes. I així entre escena i escena la ciutat es converteix en un gran decorat, on van sortint tots els grans racons que tot bon turista ha de visitar, i clar la Rambla no hi podia faltar. La Rambla, que tan bé va retratar, en aquest cas musicalment, Quimi Portet.
De la pel·lícula, que segur que no decep, ja en tornarem a parlar. Però la cançó del gran astre intercomarcal, ja la teniu aquí.
dimecres, 10 / setembre / 2008
Tossa Plana de Lles
Som a la Cerdanya, comarca famosa per les segones residències i per la bona cuina, on per damunt de tota la seva excel·lent oferta gastronòmica destaca el trinxat de la Cerdanya amb rosta. Mare de Déu només de pensar-hi!... amb els trossos de cansalada viada. Bé, un altre dia us passo la recepta.
La Cerdanya, com el seu plat més emblemàtic es troba trinxada per fronteres estatals i provincials. Les primeres són el trist record d’una de les grans bugades perdudes per Catalunya, la ferida encara oberta del Tractat dels Pirineus. Les segones són el fruit de la ment privilegiada del senyor Javier de Burgos, sense comentaris.
Bé, la Tossa Plana de Lles és amb el seus 2.916 metres el sostre comarcal de la Cerdanya, la que es troba dins de les fronteres estrictes d’aquest gran invent que és la Catalunya autonòmica. Aquesta limitació geogràfica no la fa pas menys interessant, tot el contrari, la Tossa Plana és una gran muntanya que permet gaudir d’una bona ascensió tot trescant pel bosc, les pastures i el territori més aspre de l’alta muntanya.
Des de Lles de Cerdanya cal prendre la pista asfaltada que porta fins el refugi de Cap de Rec, final de trajecte per a vehicles convencionals. A partir d’aquí cal seguir les rutes, ara per ara molt ben senyalitzades amb pals indicadors i quadrats de pintura groga. Primer la ruta número 18 que per dins del bosc ens durà fins el refugi del Pradell i després la ruta número 19 que per un tram força dret arriba al Pla de les Someres, zona de pendent més suau. Al cap de poca estona però, la ruta s’enfila directament amunt, guanyant alçada i superant els diferents esglaons de la muntanya que en separen del cim.
Un cop al cim és l’hora de fruir sense presses, si el temps ho permet, del paisatge immens, de la duresa del rocam, de la sensació d’estar en un lloc on tot sembla immutable, empetitits i satisfets, abandonem el cim.
La Cerdanya, com el seu plat més emblemàtic es troba trinxada per fronteres estatals i provincials. Les primeres són el trist record d’una de les grans bugades perdudes per Catalunya, la ferida encara oberta del Tractat dels Pirineus. Les segones són el fruit de la ment privilegiada del senyor Javier de Burgos, sense comentaris.
Bé, la Tossa Plana de Lles és amb el seus 2.916 metres el sostre comarcal de la Cerdanya, la que es troba dins de les fronteres estrictes d’aquest gran invent que és la Catalunya autonòmica. Aquesta limitació geogràfica no la fa pas menys interessant, tot el contrari, la Tossa Plana és una gran muntanya que permet gaudir d’una bona ascensió tot trescant pel bosc, les pastures i el territori més aspre de l’alta muntanya.
Des de Lles de Cerdanya cal prendre la pista asfaltada que porta fins el refugi de Cap de Rec, final de trajecte per a vehicles convencionals. A partir d’aquí cal seguir les rutes, ara per ara molt ben senyalitzades amb pals indicadors i quadrats de pintura groga. Primer la ruta número 18 que per dins del bosc ens durà fins el refugi del Pradell i després la ruta número 19 que per un tram força dret arriba al Pla de les Someres, zona de pendent més suau. Al cap de poca estona però, la ruta s’enfila directament amunt, guanyant alçada i superant els diferents esglaons de la muntanya que en separen del cim.
Un cop al cim és l’hora de fruir sense presses, si el temps ho permet, del paisatge immens, de la duresa del rocam, de la sensació d’estar en un lloc on tot sembla immutable, empetitits i satisfets, abandonem el cim.
Pla de les Someres
Vall de Madriu
Cim
dilluns, 8 / setembre / 2008
Vacances
Després de passar els últims dies de vacances en un poble de la costa, on els darrers turistes de la temporada, amb la pell torrada, roba blanca, sandàlies i bijuteria de disseny, deambulaven apàticament per l’inquietant passeig marítim, va decidir tornar a casa.
Un cop al poble va complir amb el ritu de desembussar la bústia i mentre estripava la propaganda va escoltar per l ’antigament capdavantera televisió pública com el president del país seguia vivint en el seu estat d’autisme de conveniència. Assegut al sofà va llegir el diari pamflet local on va comprovar com l’alcalde del poble, producte de factoria d’una multinacional, seguia teixint els fils de la teranyina on tothom es podria gronxar amb satisfacció.
Per la ràdio, plena de emissores més o menys lligades al clientelisme, sonaven paraules com ara: unitat, fermesa, sobirania i finançament; buides, mancades de força i convertides en simple cantarella de polítics de pa sucat amb oli, tan de moda darrerament.
De reüll va mirar el calendari i va recordar que s’atansava la data de la tornada a la feina. Calia aprofitar el temps i llavors va decidir, fent una rialla sorneguera al mirall, anar a jugar a la botifarra amb els quatre lliurepensadors, també somiatruites, que encara quedaven al poble. Segons mana la tradició, la botifarra és un joc de muts. Doncs, silenci!
Un cop al poble va complir amb el ritu de desembussar la bústia i mentre estripava la propaganda va escoltar per l ’antigament capdavantera televisió pública com el president del país seguia vivint en el seu estat d’autisme de conveniència. Assegut al sofà va llegir el diari pamflet local on va comprovar com l’alcalde del poble, producte de factoria d’una multinacional, seguia teixint els fils de la teranyina on tothom es podria gronxar amb satisfacció.
Per la ràdio, plena de emissores més o menys lligades al clientelisme, sonaven paraules com ara: unitat, fermesa, sobirania i finançament; buides, mancades de força i convertides en simple cantarella de polítics de pa sucat amb oli, tan de moda darrerament.
De reüll va mirar el calendari i va recordar que s’atansava la data de la tornada a la feina. Calia aprofitar el temps i llavors va decidir, fent una rialla sorneguera al mirall, anar a jugar a la botifarra amb els quatre lliurepensadors, també somiatruites, que encara quedaven al poble. Segons mana la tradició, la botifarra és un joc de muts. Doncs, silenci!
dilluns, 11 / agost / 2008
Pequín 2008
No ho volia dir, però l’any 1980 vaig participar en uns Jocs Olímpics. El meu palmarès inclou alguna que altra medalla d’or, un grapat de medalles d’argent i una bona col·lecció de medalles de bronze. La meva bandera era un ram amb tres flors de lis i el meu himne la lleidatana i sentida cançó, Sant Jaume ve de Galícia.
Com us podeu imaginar, tot i la coincidència de l’any, aquesta olimpíada no és la de Moscou i la seva antiestètica mascota, l’ós Misha, i tampoc és la del boicot americà per la invasió soviètica de l’Afganistan. Us parlo d’unes olimpíades on l’esperit olímpic era autèntic, el dopatge impensable, la política inexistent i el màxim rècord a batre era passar-ho bé.
Vam tenir els nostres moments olímpics, vam desfermar l’eufòria i sobretot vam conquerir la imaginació. L’entrega de medalles es feia en un desmanegat garatge i la cerimònia d’ inauguració i cloenda a les magnífiques instal·lacions del Bar L’ Esquirol just al costat de la font de Sant Ramon, del llavors fascinant i decadent Balneari de Vallfogona de Riucorb.,
Em venen al cap aquestes olimpíades, just ara que acaben de començar les de la Xina. Com acostuma a passar en aquests esdeveniments trobaré a faltar la meva bandera, la de tres flors de lis, vull dir. Tot i així aprofitaré l’ocasió per gaudir dels esports que més m’agraden, però ho faré sense cap limitació folklòrica i amb molta independència.
Com us podeu imaginar, tot i la coincidència de l’any, aquesta olimpíada no és la de Moscou i la seva antiestètica mascota, l’ós Misha, i tampoc és la del boicot americà per la invasió soviètica de l’Afganistan. Us parlo d’unes olimpíades on l’esperit olímpic era autèntic, el dopatge impensable, la política inexistent i el màxim rècord a batre era passar-ho bé.
Vam tenir els nostres moments olímpics, vam desfermar l’eufòria i sobretot vam conquerir la imaginació. L’entrega de medalles es feia en un desmanegat garatge i la cerimònia d’ inauguració i cloenda a les magnífiques instal·lacions del Bar L’ Esquirol just al costat de la font de Sant Ramon, del llavors fascinant i decadent Balneari de Vallfogona de Riucorb.,
Em venen al cap aquestes olimpíades, just ara que acaben de començar les de la Xina. Com acostuma a passar en aquests esdeveniments trobaré a faltar la meva bandera, la de tres flors de lis, vull dir. Tot i així aprofitaré l’ocasió per gaudir dels esports que més m’agraden, però ho faré sense cap limitació folklòrica i amb molta independència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
